Millares: Un poble amb un passat andalusí

“Xarq al-Àndalus ( شرق الاندلس)” eren les terres orientals de al-Àndalus, que geogràficament incloïa, aproximadament, els territoris compresos entre el cap de Gata, a Almeria, i la Marca Superior o Frontera Superior, que va variar amb el temps fins a quedar primer a l’altura del riu Cardener i la Conca de Tremp, i després fins a la conca de l’Ebre; incloïa, a més, les illes Balears i Pitiüses.

EL Poble

Documentat com “Milar” / mi ilarár/ (1238). Del llatí vulgar “miliare”, “plantació de molí”, arabitzat Mily ār. Els jardins escalonats estarien plens de molí, amb el qual els feudals ho interpreten per a Miler (1259) o Millars (1407). Desprès de l’expulsió dels moriscos (1609) i la repoblació amb gent vinguda d’Aragó, Navarra i Pais Vasc, es convertirà en “Millares”. (Font: Historiador medievalista Abel Soler 2023). Algunes fonts de l’Edat Mitjana ho citen com Millás.

Millares és una zona carregada d’història amb assentaments humans molt anteriors a l’Edat mitjana, no obstant això, si tenim en compte les seues 4 fortaleses islàmiques (5 segons les fonts però una d’elles no està localitzada) , el traçat dels seus carrers i el seu sistema hidràulic, conclourem que existeixen moltes possibilitats que l’actual poble de Millares fora fundat pels hispanomusulmanes, i que per tant és d’origen andalusí.

El 1244 Xàtiva va ser conquistada pel Rei Jaume I i de quina Taifa, Millares formava part. Però no va ser fins al 1251 que passa a ser part del nou Regne de València. Una prova que Millars era una població important en temps de al-Andalus, i de què es tractava d’una zona de considerable població en època musulmana, és que en 1252 va tributar a la corona aragonesa amb 200 besants, és a dir, tan sols un any després de ser conquistada (Hidalgo 2010).​

Els castells

Existeixen evidències, arqueològiques i documentals, que Millars era una important població de Xarq al-Ándalus durant l’època musulmana. Per la seua ubicació geogràfica també va ser poble davantera entre Taifes; I entre regnes cristians i regnes musulmans.

Tres de les seues quatre fortaleses islàmiques andalusíes estan en la mateixa població: El Castell Vell, el Corraliquio l’Antón i el Castillet. La quarta, el Castell de Caves, al costat del despoblat morisc del mateix nom, es troba una mica més allunyada, però dins del terme municipal de Millares.

A més, es té referència que almenys hi ha una altra fortalesa quina localització exacta no ha pogut ser verificada, i dues torres de defensa i guaita de les quals, igualment, es desconeix l’emplaçament encara que estan citades per les fonts. (UPV Sandra Barbera)

Els seus carrers, de traça moruna, grimpen serpentejants per un bell monticle de la Mola de Corts al costat del riu Xúquer; són carrers formats per cases emblanquinades, carrers perfumats amb les aromes pròpies de les muntanyes, els horts, les plantes i les flors; carrers trencats plens de color i vida, de pau amanyagada per l’aigua “cantarina” que arriba del Naixement a través de la séquia de l’Hinchidor. Perquè igual que en altres pobles d’origen andalusí, l’aigua es converteix en protagonista, no sols de la verdor de bancals, horts i jardins, sinó també, del traçat urbà.

Llegendes

Recorrent els carrers de Millares podem assaborir retalls històrics del seu passat andalusí i morisc: el llenç de muralla islàmica medieval situat al carrer del Castillet, algunes calçades i cases morisques; i l’estret passadís que hi ha al costat de l’antiga mesquita (Madoz), ara església cristiana. És un estret carreró que es tanca al pas davant el que era la mesquita.

Pròxim a l’eixida del poble en direcció a l’antiga necròpoli islàmica andalusina, trobem la zona i el carrer anomenat La Porta Molana, topònim d’origen àrab andalusí “مولانا” “Mawlana o mawlânâ” que significa literalment “El nostre Senyor” o també “El nostre Mestre”, principalment s’utilitzava per a nomenar a Déu, però també per a reis o senyors i per a erudits o mestres musulmans.

El 2010 durant uns treballs arqueològics es trobaren restos humans a l’antiga Caserna de la Guàrdia Civil, ara alberg municipal, i que fan suposar allò era un cementeri musulmà. Ocupa una gran extensió, i segons publica Arq&Volta Patrimoni i Societat, entitat encarregada del treball: “ha sigut fàcil excavar una mica i obtindre restes que ens aporten informació, no sols sobre els ritus funeraris, sinó dels mateixos pobladors”

En la memòria oral trobem molins als quals se’n diu “el Molino dels Moros” possiblement andalusí però no s’ha datat ni s’han fet excavacions; cims amb el nom de “Peña La Mora” molt pròxima a la fortalesa islàmica andalusina coneguda com Corraliquio l’Antón i vinculada a la llegenda de “El Tollo la Teta”. I clar, llegendes, que diuen que els castells de Millares es comunicaven entre si; llegendes que parlen de castells àrabs i princeses o dones “mores” com la llegenda de “El Tollo la Teta” o la de “Cavas”.

Resumint Millares és un poble carregat d’Història, com testifiquen els nombrosos monuments que jalonen, no sols el seu nucli urbà, sinó els voltants i el seu terme municipal. De més que probable fundació àrab, va ser un poble de frontera entre les taifes de València i Xàtiva, i tenint al riu Xúquer com a eix principal. Situat en la rodalia de l’antiga frontera amb el regne de Castella, va ser escenari d’importants fets històrics, com la revolta morisca de 1609. Els carrers de la població conserven la petjada morisca, a penes modificada, així com la importància que l’aigua ténia i continua tenint per als seus pobladors i visitants.

---

Fonts:

• Article d’Amparo Sánchez Rosell.
• Historiador medievalista Abel Soler 2023.
• Plan de dinamización turística del municipio de Millares (Valencia). UNIVERSIDAD POLITECNICA DE VALENCIA. TRABAJO DE FINAL DE CARRERA. Autor: Sandra Barbera Espi. Director: Carlos Gil Sant
• L’Aljama de Millares. Vida i expulsió del’s moriscos valencians. Arq&Volta Patrimoni i Societat
• El Castillet. Arquitectura y Patrimonio. Javier Hidalgo Mora. http://www.hidalgomora.com/portfolio/castillet-de-millares/