Per què en valencià

Aquest és un bloc personal, és a dir, que no és monogràfic encara que l’horta siga la figura central. Els meus interessos són molt diversos i van més enllà de l’horta i jardineria. Una de les coses que m’atrauen és la traducció al català-valencià tant de textos de horta i jardineria com de qualsevol altra temàtica. Ho faig per plaer i per amor a la meua llengua. No tinc coneixements de filologia però si sé que una de les característiques de les llengües en situació de diglòssia és que els seus usuaris perden la capacitat de relacionar-se amb altres llengües a través de la seua i fan servir, la que a poc a poc està substituint la pròpia en tots els àmbits d’ús. Aquest procés de substitució lingüística acaba amb la desaparició de la llengua minoritària, i amb freqüència oprimida, i això ho hem d’evitar.

Està molt bé i és imprescindible conèixer quan més llengües millor, però sense renunciar a la teua. Un valencianoparlant ha de poder llegir Shakespeare o Molière en valencià i no veure’s obligat a fer-ho sempre en castellà. Per això, els traductors són imprescindibles.

Hi ha qui m’ha preguntat per què escric en valencià si ja tenim el castellà “que sirve para todo un continente”. I si no hi és en castellà, en anglés “que sirve para todo el mundo” i que tenen més lectors, segur. M’explicaré.

Per dos motius, principalment. En primer lloc perquè m’agrada fer-ho, i en segon per tractar d’omplir humilment la falta de de textos literaris, filosòfics i de tot tipus en valencià. Sembla que si estan disponibles i traduïts al castellà ja és suficient. Per a mi no. En absolut. Jo vull llegir en la meua llengua, el valencià, sense intermediaris. Som deu milions de valencia-catalanoparlants aproximadament i en diferent mida. Doncs bé, hi ha llengües a Europa – això sí, protegides pel seu estat – amb menys parlants i no per això deixen de traduir a la seua llengua encara que dominen perfectament alguna d’estrangera, especialment l’anglés, alemany o rus segons la zona d’influència. Fem una petita comparació: Suec, txec, búlgar i grec, 9’5 milions; danés,  finlandés i eslovac, 5,5; albanés, 4,3; lituà, 4; eslové i macedoni, 2; estoni, 1,1; luxemburgués, islandés i maltés 300.000. Les xifres poden variar segons les fonts consultades. Aquestes les done per aproximades.

No cal posar més exemples. El valencià/català, amb els seus 10 milions d’usuaris té més parlants que totes aquestes llengües oficials a Europa. Aquesta llengua no ho és per senyors com ara el català Alejo/Aleix Vidal Quadras que va votar en contra del fet que la seua llengua fora considerada oficial a Europa.  El que passa amb el valencià/català es diu minorització, disglòssia, discriminació i genocidi cultural.

A això se suma el fet que una part dels seus parlants la consideren inferior a d’altres llengües i les editorials valencianes no publiquen a penes traduccions, encara que estiguen subvencionades – si és que ho estan i en la quantia suficient – com passa amb Bukowski, editat en castellà per una editorial catalana – Anagrama –  que tan sols ha tingut a bé traduir al català un llibre de l’americà, La màquina de cardar, actualment en la col·lecció La Butxaca i abans en Empúries (descatalogat). Hem d’exigir traduccions en valencià si volen tenir una llengua normal. Igualment, necessitem sèries televisives i cinema doblat al valencià. Alguns diuen que ens cal un Estat propi si volem evitar l’extinció de la nostra llengua jo no arribe a tant. Jo el que si crec és en què fa falta una voluntat per normalitzar l’ús diari normal de la nostra llengua en tots els àmbits i la responsabilitat és triple: empreses, públic i institucions públiques. Jo per la meua part fique un gra de sorra en aquest camí per mig d’aquest modest blog.